Download Mat Building - DPA 27 28 PDF

TitleMat Building - DPA 27 28
File Size19.0 MB
Total Pages140
Table of Contents
                            DPA27-28_Portada DEFINITIVA 21x21
00 DPA27-28credits
Como reconocer y leer un mat-building_Alison Smithson
Mat-building_Jaime Coll
Siguiendo la trama. Notas sobre el mat-building_Carles Muro
Los mat-buildings y las universidades de los 60_Raul Castellanos, Debora y Domingo, Jorge Torres
Por que la Freie Universitat Berlin deberia ser un mat-building_Ton Salvado
La otra puerta de Venecia_Marta Peris
El hospital de Venecia de Le Corbusier mucho mas que un mat-building_Maria Cecilia OByrne
Aquellas cosas, secretas y necesarias_Ariadna Perich
Las oficinas Centraal Beheer. Tejer y apilar como mecanismos de orden_Daniel Garcia-Escudero
Berlin Hauptstadt, 1957. Alison Peter Smithson con Peter Sigmond_Estel Ortega
Mat-city. Plan de KenzoTange para un mundo flotante_Jorge Vidal
Tracking forward. Del mat-building al microchip social_Alberto Peñin
La seccion en el mat-building_Mara Partida
Historias del Team 10 y otras reflexiones_Aquiles Gonzalez
Cinco antecedentes historicos del mat-building_Carles Marti, Berta Bardi
Manfred Schiedhelm (1934-2011)_Carles Muro, Ton Salvado
Homenatge a Albert Illescas La formacio La docencia El viatge_Josep Ferrando
                        
Document Text Contents
Page 2

DPA
Documents de Projectes d’Arquitectura.

Publicación del Departament de Projectes
d’Arquitectura de la Universitat Politècnica
de Catalunya (UPC).

Escola d’Arquitectura de Barcelona
Escola d’Arquitectura del Vallès

© 2011 DPA y los autores de los textos

E-mail: [email protected]

Equipo de redacción:
Carles Martí, Jordi Ros, Roger Such, Berta
Bardí, Elena Fernandez, Xavier Ferrer y
Oscar Linares.

Departament de Projectes Arquitectònics.
U.P.C. Av. Diagonal, 649. 08028 Barcelona

Edición:
Departament de Projectes Arquitectònics.
U.P.C. Av. Diagonal, 649. 08028 Barcelona

ISBN-10: 84-615-5561-9
ISBN-13: 978-84-615-5561-1
Depósito legal:
Producción: Cevagraf S.C.C.L.

Las opiniones y los criterios vertidos por
los autores en los artículos fi rmados son
responsabilidad exclusiva de los mismos.

Cualquier parte de esta publicación puede
reproducirse a condición de citar la fuente.

En portada: Freie Universität Berlin. Maqueta del concurso, 1963
En contraportada: Herman Hertzberger. Ofi cinas Centraal Beheer, Apeldoorn, 1968-72

Page 70

79

7. La experiencia de estar en el umbral

8. El intenso trabajo con el valor de los límites
(relieves, transparencias, opacidades,
etc.) convierte al espacio intermedio o
inbetween de la calle interior en un lugar
lleno de matices

8

7

baja con el concepto de espacio inter-
medio -inbetween-, lugares dónde co-
habitan solicitaciones contrapuestas y
se produce el intercambio, espacios que
tejen las diferentes partes mas especia-
lizadas del programa y, dependiendo
de la escala, simplemente convierten el
acto de traspasar de un ámbito a otro
en una experiencia en sí misma, dán-
dole más profundidad al edifi cio. Esta
manera de actuar no solo se expresa
en la planta del proyecto sino que tam-
bién aparece en el corte en sección. Tal
y como describe Van Eyck,9 todos los
muros del proyecto terminan a la altura
de las columnas (2,15m) y entre ellos y
las cúpulas solo hay vidrio o un dintel en
forma de arquitrabe (fi g.9). Éste último
elemento, que por un lado separa los
cerramientos verticales de la cubierta,
por el otro dota de unidad física y visual
al conjunto horizontalmente y entrelaza
el perímetro exterior retranqueado de la
volumetría con sus espacios interiores.
Así mismo, al liberar la fachada y las
subdivisiones interiores de su carga por-
tante con la estructura de entramado, le
permite abrir, cerrar o transparentar en
función de la relación y el grado de tran-
sitividad que necesita con el exterior.
Todo esto posibilita una interpretación
del proyecto análoga a la de un enor-
me porche, el cual, abultado en su parte
superior, cubre una serie de recintos y
aulas interiores y delimita el espacio ha-
bitable para los niños.

Cuando Aldo van Eyck recibe el en-
cargo del proyecto en el año 1954, Frans
van Meurs, director del antiguo Orfanato
Municipal de Ámsterdam, contacta con
él a raíz del interés que le provocan los
juegos infantiles que había construido
van Eyck hasta el momento (40 de un
total de 700 que fi nalmente realizará por
toda la ciudad). Van Meurs le hace en-
trega de un programa de necesidades
muy elaborado y narrativo, donde no
solamente enumera todas las funciones
que debe albergar el orfanato sino que
también defi ne su carácter, posición y

Page 71

80

dimensiones relativas. Todas estas di-
rectrices, sumadas a las múltiples expe-
riencias anteriores de los playgrounds10
y el proyecto de la escuela en Nagele
(1954-56), quedan incorporadas en la
propuesta para el nuevo orfanato que
realiza van Eyck; y no solamente a ni-
vel formal sino también en cuanto a la
actitud ante el proyecto arquitectónico y
la importancia que para él tiene el tema
de la infancia.

Si seguimos la hipótesis del edifi cio
como porche, planteado como un play-
ground exterior cubierto, todos los ele-
mentos que allí conforman el mobiliario
para el juego pasan a ser en el caso del
orfanato, una colección de objetos con
concavidades e interioridad, y el conjun-
to de todos ellos, una micro comunidad
que encaja y se superpone al entramado
de la ciudad-porche. Estos pequeños ar-
tefactos de formas elementales, lugares
maravillosos construidos con el mismo
lenguaje que el resto del edifi cio, des-
empeñan un rol estructural en la con-
cepción del proyecto y tal y como se ve
en algunos de los croquis de van Eyck
(fi g.14), tanto la escala como su posición
relativa dentro de la trama, se deciden
siempre en relación a las geometrías y
proporciones del espacio envolvente.
Esta amalgama de lugares de escala
reducida (el teatro de marionetas, la co-
cina, el escenario para fi estas, etc.) se
proyecta mediante la sistematización
de experiencias, creando una genealo-
gía de objetos y situaciones homologas
que se van repitiendo, iguales o con va-
riantes, a lo largo del edifi cio. Al mismo
tiempo, estas operaciones, moldean el
plano del suelo mediante la excavación
de concavidades o la construcción de
convexidades, algo que fi nalmente aca-
ba por dar forma a una especie de to-
pografía activa donde los niños pueden
esconderse, relacionarse y sorprender-
se. Sin embargo, con este mecanismo
no solo consigue aumentar el número
de lugares (y ocasiones) sino que al tra-
bajar en relieve con el límite del suelo

9. El dintel en forma de arquitrabe y la
transitividad del edifi cio con el exterior

10. El edifi cio como porche
11. El espacio central de la plaza, visto des del

umbral del porche que se genera al elevar
el volumen de los apartamentos

12. El carácter de los límites
13.La experiencia de estar en un objeto

pequeño
14. La composición en el espacio de los

objetos y lugares de escala reducida.
Croquis de Aldo van Eyck.

15. Artefactos en el espacio. El teatro de
marionetas de los niños de 10 a 14 años
preparado para improvisar una función

16. El carácter vertical de los espacios
interiores y la dimensión reducida de los
objetos para el juego en el aula para niños
de 4-6 años cubierta e iluminada por una
de las cúpulas mayores (9 módulos)

9

10

11

Page 139

148

no els ho he posat fàcil, o potser és que no sempre m’hi sentit ben tractat,
ni ben aprofi tat. En conseqüència, he passat per fases de “menysteniment”,
al qual he respost amb un autisme defensiu, amb una col•laboració estric-
ta, que fi nalment s’ha transformat en una participació entusiasta. Aquesta
evolució no ha estat mèrit meu sinó de l’amistat dels meus companys, dels
companys que pertanyen a la universitat de l’ensenyament, amb els que
hem compartit vivències, viatges i, per damunt de tot, arquitectura. He après
molt d’ells i també d’aquells que ens porten cada dia –dilluns i dimecres- a
l’Escola els seu somnis, i que ens permeten generosament que intervinguem
-alguns cops violentament- en les seves vides, i ens estimen: els alumnes.

Ha valgut la pena.

El viatge. Carta als estudiants del viatge de Califòrnia
Estimats i enyorats viatgers, molts coneguts, us he trobat a faltar. No sem-

pre. He tractat de no pensar en Califòrnia i fer la meva feina que, ara és viure.
Però us he trobat a faltar. El millor d’ensenyar a l’escola són els alumnes.

No per, com fan alguns professos malalts, bastir el seu ego humiliant el
personal; ni per vampiritzar el jovent, “noves idees!”, ells no en tenen, no
diuen res, sols reben; tampoc per cercar ma d’obra barata i qualifi cada per
treballar al despatx. A l’Escola estem per compartir amb vosaltres un tram
del camí cap l’arquitectura, i per ensenyar com fer-ho, no exactament per
corregir projectes fi ns fer-los aprovables. Amb alguna ocasió hem sentit el
“clic” que us transforma ja en probables -bons- arquitectes.

Aquest procés, a la classe on veniu sovint de forma obligatòria, per sor-
teig, i on l’activitat ens la proposeu encaminada a una nota d’examen, es
fa més difícil de practicar. Nosaltres no ens rendim, tractem de reconduir-lo
tot el que podem, sovint contra els desitjos d’alguns alumnes que estan per
altra cosa, diguem-ne passar l’assignatura.

En el viatge -la novetat, és estar tot el dia plegats, mirant i descobrint
sense altre premi que el descobriment, la felicitat del nou coneixement o la
percepció que estem millorant a marxes forçades- la cosa més important és
que ens hem alliberat del projecte a presentar, tenim temps per millorar la
nostra percepció, fi xar valors, construir en defi nitiva la nostra sensibilitat i la
capacitat d’emmagatzemar bellesa.

Ara us diré un secret d’aquests viatges. No triem els alumnes ja que tots,
per defi nició, podrien ser bons arquitectes. Amb tot ens estimaríem més que
vinguessin els dels nostres cursos (Brullet-Rahola, Prats-Obiol, Illescas-Vi-
dal) perquè el podríem reforçar l’efecte del viatge a classe, però tots són ben-
vinguts, els coneguts encara més. No passa el mateix amb els professors,
sols volem els que som amics, sense enveges, de fàcil tracte comprovat en
altres viatge, sobretot els que volen fer un grup entre ells -“jo vinc a l’escola
per estar amb vosaltres, per parlar d’arquitectura”-, volen dir parlar de la
seva obra -“a mi, em semblen cada any pitjors,” etc.- Nosaltres volem tot el

4. Viatge a Dinamarca i Suècia. Febrer 2009
Fotografía de Jorge Vidal.
5. Viatge a Xicago. Febrer 2010
Fotografía de Cecilia Obiol.

4

Page 140

149

contrari, fer grup, amb els alumnes “ens agrada” aprendre plegats, no com
un ramat, diversos grups circumstancials, no reglats, no tots sabem el mateix
de tot, “ens agrada” també respectar estones de llibertat i privacitat Aquesta
situació que ha anat sorgint amb la “gent del viatge” (ManuelBrullet, Toni
Bou, Rafa Càceres, Estela Rahola i d’altres) “ens agrada molt!” i la cuidem.

La sensació que tinc és que m’he perdut la millor part del curs, a mí que
me’n resten tan pocs! He tractat de no pensar-hi, però les vostres postals
un dia em van desmuntar. Quan un es fa gran va assumint ja les coses que
mai seran: Mariner d’un veler, pintor- no tinc temps-, bateria d’un trio de jazz
-no estic dotat-, poeta –massa ocupat-, corredor de marató –artrosis en un
genoll-, ...ni tampoc Le Corbusier. Et vas adaptant a la realitat i tractes de
millorar l’Illescas que ets, t’hi esforces fi ns estar a gust amb tu mateix, apro-
fi tant totes les possibilitats al teu abast. No és fàcil.

Les vostres postals, ara que estic un pel obsedit pel temps, hem van mostrar
una cosa pitjor, les coses que mai ja no veuré: el Sea Ranch, Els laboratoris
d’en Kahn, La casa Schindler, L’església Unitària d’en Maybeck, La casa Han-
na d’en Wrighy a Carmel i la costa nord amb els pins foscos de Monterrey...

Un matí trist. La tristesa la posava jo. Per aquesta raó, si no és molt dema-
nar m’agradaria que vosaltres un dia a l’escola ens expliquéssiu el viatge als
que no hi hem anat, els altres alumnes. Si estic prou bé quan ho feu i no coin-
cideix amb un “acte mèdic” m’agradaria molt anar-hi. A mi això “ens agrada.”

Jo pensava que aquest seria el meu darrer viatge a l’ETSAB. Si tot va bé
i em deixen allargaré un any més encara que només per estar un any més
amb nous i saludats alumnes i poder acabar amb un altre -GRAN- viatge fi -
nal, que aquest cop serà a Brasilònia, perquè segurament allí tindrem, com a
Chicago, no sols -el nostre home al Brasil, sinó també la nostra dona!- “ENS
AGRADA?”

Adéu enyorats.

5

Aforismes

“Una casa (idea) que no es pot enun-
ciar breument o no és, o és confusa”


“Si Arquitectura és fer espais que

l’home reconegui i els pugui fer seus,
cal fer espais no massa rígids (on el dis-
senyador s’imposa) ni massa lliures (on
l’usuari es perd)”

“El funcionalisme extrem exclou
-paradoxalment- l’usuari: demanda el
coneixement de com s’ha d’usar (ins-
truccions). Però l’espai massa simple
no ajuda a instal·lar-s’hi. Cal doncs una
provocació que ajudi a establir-se. No
cal que siguin sempre objectes, son
també mides, il·luminacions etc. (per
exemple, “Alforges per veure-hi” Char-
les Moore)”


“És important llegir les vides dels

sants per arribar a saber el camí per
arribar a la santedat. Arquitectes per sa-
ber....Arquitectura”

A. I.

Similer Documents